COMUNICAT TÈCNIC DE L'EMPRESA KORDA'S

No soc gaire partidari de donar noticies d'altres llocs web, però el tema vist de la data que esta publicat i no s'ha fet reso en cap altre lloc o els blogs que jo segueixo no fan referencia. Penso resulta interessant, pels accidents que s'han produït darrerament i algunes queixes de cordes deteriorades o suposadament deteriorades. Tampoc bull ser alarmista mai ha estat del meu gust ser-ho, soc més partidari de la causa efecte, i en primer cas en la prevenció que no pas en la lamentació. Seguint aquests paràmetres. Pel que com dic és interessant donar publicitat a segons quins temes.

L'enllaç esta extret del web de la Federació Catalana d'Espeleologia, dona algunes recomanacions per part de l'empresa Korda's, sobre les pautes a seguir per saber l'estat d'envelliment d'aquestes per l'ús, amb unes recomanacions per esbrinar l'estat que és troben. L'informe és un resum d'un estudi molt més elaborat.

Esperant que us sigui d'utilitat seguiu el següent enllaç.

http://www.espeleologia.cat/Arxius/Nota_tecnica_kordas.pdf

RECERQUES I EXPLORACIONS, PUGMOLTÓ, MAS TRAVAL, PASSEU-HO BÉ FINS L'ANY QUE VE

Bé, com cada any, acaba un cicle i torna un d'altres dels ritus humans que és generen en el cicle, el de desitjar, regalar, consumir, menjar, posar-se com un cerdo, que diria en Rafa, i tot allò del ritual Nadalenc que com any rera any, indica que finem un altre cicle de la vida, i com un, no és menys s'apunta  a la festa de les bones voluntats, i auguris per l'any que en breu retornarà a començar, amb un nou numerant, però torna el cicle de la vida continua i continua d'una manera inexorable cap a la fi, la fi del dia, del mes, de l'any, de la dècada, i etcètera, in secula seculorum.

I com si no hagués passat més que un instant estem congregats per fer la sortida de Nadal, barra, final d'any, barra, fi de curs, dieu-li com millor us vagi, amb els col·legues del club, dels que m'acomiado d'ells per canvi de seu social. Ens anirem veient això si, ho desitjo.

Com resulta lògic la qüestió era gaudir d'una diada espeleològica, que no castellera i fer una jalema tots reunits, malgrat tot el que diuen les autoritats i vigilants autoritzats per aquests primers, conforme a les tasses alcohòliques i etíliques, però tampoc som tan joves per fer, segons quins dispendis.

Però anem al que toca, i a les penes punyalades, abans del dinar, trobada al punt de trobada habitual. Dia fred de co....llons, temperatures per sota de zero, el més proper al fred Siberià. La moral és alta i la gent té si més no ganes de reunir-se i fer espeleo. No tenim gaire clar el que farem. La zona escollida enguany Puigmoltó i voltants. Un grupet anirem a fer aquest el Puigmoltó, per intentar no allarga l'arribada al restaurant, avencs petits de poca fondària i complicació minsa, la resta es reparteixen pel fondo de la Tronera, sembla que li hem agafat estima al lloc. Cau el Puigmoltó i ens assembla poc i com que a prop del camí trobem el Tapat del Mas Traval o Petit del Mas Traval, decidim fer-hi un cop d'ull, tant ull que hi entrem amb el cos i tot. Dues cavitats fòssils, estat de descalcificació, que encara gaudeixen d'aquella bellesa que les fa agraïdes de gaudir. La primera amb uns 26 metres i l'altre sobre els 20 metres, de les que diem de col·leccionista.

Xerrades de espeleos que enriqueixen les tècniques i les possibilitats de variar, segons quins aspectes, discutint la jugada de com instal·lar millorant la seguretat. Poc a poc anem retornant vers als vehicles per realitzar la darrera etapa de la nostra trobada, la part corresponent a l'espeleologia omnívora, que també agrada, o motiva, que penso diuen els joves i no tant joves. Finalitzant un dia més dins del cicle de la vida i de les celebracions que els humans hem inventat per no sentir-nos sols, poder si que ho estem?

Que gaudiu d'aquestes festes de pau i amistat on segons diuen és paren les guerres, i la gent de totes les condicions s'agermanen, per celebrar el naixement del Salvador. A l'endemà tots a lo nostre.

Salut i que la espeleo us acompanyi. I Bon any nou.

RECERQUES I EXPLORACIONS, AVENC EMILI SABATER, UN RECORD PASSAT.

Aquest dimarts passat, teníem intenció d'anar a fer una cavitat amb l'ànim d'estirar una mica la musculatura. l'Eloi tenia un conte pendent amb el "tap de Xampany" l'anterior vegada el vàrem haver d'ajudar a superar el pas. Així que decidirem anar a visitar l'avenc Emili Sabater. No, abans de passar per la ciutat Comtal a fer una reparació d'urgència, coses de la feina, solucionat el problema enfilarem direcció al Garraf, teníem el pressentiment que la cavitat seria ocupada. Però tal contracor no hi existia la boca era talment solitària, tot el contrari que la penya Ginesta que com tots els hiverns sembla la Rambla de Barcelona. A les hores ens adonem que, ens havíem deixat les botes en el cotxe sort que en el Mugre-móvil, com anomena el meu cap la furgona, duc les botes d'aigua per si cal en algun servei, previsor que és un.

Com tothom sap l'aproximació fins l'Emili, nom afectuós amb el que s'anomena aquest avenc, és com de la família, queda molt a prop del cotxe, així que ens calcem i enfundem la granota, en un pic ens atansem a la boca. Com sempre fem la litúrgia de mirar-nos el forat com si no l'agúes vist mai, centenars de vegades, un altre cop, més.

Mentre observo el forat veig la placa commemorativa del traspàs de l'Emili, el de carn i ossos, i recordo aquells dies de la trobada al Garraf on el vaig conèixer personalment, era un, més entre tot el grup de gent que vàrem treballar per fer aquella gloriosa trobada. Mirant la boca tingué el record de com ell havia trobat l'avenc que duria el seu nom. Eren paraules de la seva boca, no recordo si era tornant o venint, comentava l'Emili que, s'aturaren a fer un mos, assegut en una pedra plana i degut a la seva hiperactivitat, mentre menjava gratava el terrè i nota que les petites engrunes de terra s'escolaven avall, donat la sensació que allí restava quelcom interessant, i així és descobrí, un dels avencs més visitats  de tot Catalunya, no erraria si, digues que el més.

Sorprèn pensar que aquest avenc fou desobstruït, veient avui dia el seu accés, on ara és poden fer varies instal·lacions en el seu dia s'hi cabia justet. Posteriorment i mentre escric aquest article, recordo que en el fòrum del GEXXI, aviem comentat tot aquest tema que si la boca era massa gran per haver estat desobstruïda que si pum, que si pam. Per sort un dels companys adherit al grup, feu l'exercici de donar-nos llum sobre els esdeveniments succeïts durant la troballa de l'anomenat avenc, amb un altre versió d'un del tres espeleòlegs que participaren en la seva primera localització.  Explicant la versió de l'Emili, filparranda li vaig escoltar dels seus llavis, l'altre versió explica uns altres fets segur menys gloriosos, o menys elaborats, com dir-ho........ menys romàntica, àdhuc com si és tractes d'una altra cavitat.
Pel que sembla aquest tres companys tenien el costum de seguir la marxa d'una manera esgraonada per anar pentinant les zones a la recerca de nous forats. De sobte L'Emili trepitja una llossa que és balancejava i que treien-la van poder accedir al primer pou, veient que es tractava d'una de les més boniques cavitats trobades fins a les hores. Pel que sembla les dues versions son producte només que una confusió o mal entès sense mala fe,  de qui havia entrat el primer o qui havia estat el primer. L'imaginari va posar la resta. No crec que tingui major importància, però una cosa m'ha dut a un altre, ja que descriure on i com és l'avenc...... qui no el coneix?
Sense cap dificultat davallem el pou d'accés a la sala, d'aquí superar les estretors fins arribar al tap de xampany, com sempre, el dubte, entraré, però sortiré?. L'Eloi se'n fot de mi, jo me'n fotre d'ell, més tard, car que a cada un li costa, el que li costa.
Tot aquest relat és a mode d'anècdota, l'únic dels tres personatges de la historia que he conegut fou a l'Emili, del que puc dir era un home bo. I que ningú interpreti cap defensa de cap veritat absoluta, hi ha qui és crea la seva veritat, hi ha qui creu en la veritat, hi ha qui diu part de la veritat.

Salut i al forat.

DISQUISICIONS D'UN ESPELEÒLEG, COMPETICIÓ, L'ENTRENAMENT, I ESPELEOLOGIA

No estat mai un detractor de la competició, amb l'ús de les tècniques que desenvolupem en espeleologia al contrari faig pales el meu recolzament, inclús en la trobada del Garraf intentarem crear una prova esportiva semblant a una cursa de regularitat o ral·li espeleològic amb un èxit..... realment penós.  De totes maneres m'ho mirava de lluny i amb allò de.... un dia aniré a veure com es treuen els ulls els medallistes, (medallistes, en un to afectiu). Entenc que vulguem o no, tots competim d'una manera o un altre, i cerquem medalles, uns, metàl·liques, altres de vidre, i també aquests últims intentem treure'ns els ulls uns als altres, sense fer-nos mal. Tot això té similituds. Tots competim amb més o menys respecte, competim, en una societat que encara que no ens agradi és competitiva això té un important decalatge dins nostre i qui digui el contrari menteix o me la fot per darrera. Amb els defensors a sang i fetge de què la competició no aporta res a l'espeleologia com alguns l'entenen, aquí no entraré en discussions del qui té raó, però si saps treu-ne profit, qui sap. Primer escales de corda, desprès elektrons, més tard cordes i sempre hi ha qui posa el crit al cel, perquè?

Segurament tendim a fer-nos talls al pit, perquè hi ha qui utilitza tècniques utilitzades en l'espeleologia, per  competir!!!!!! heretgia!!, a la foguera!!!, resulta i si no vaig errat, físicament desenvolupem una activitat pseudo esportiva o més clar utilitzem una practica esportiva vinguda de l'enginy per poder davallar una vertical, quin mal hi ha en poder utilitzar aquestes tècniques utilitzades en la nostra estimada espeleologia. I mesurar  forcés amb un adversari de carn i óssos, he mirat sota el llit i res de res, el problema resultarà ser els diners, quins diners? com en tot esport amateur, no professional les despeses corren a càrrec dels interessats amb segurament alguna excepció. O, és la por al que ens supera mentalment o que... veiem un immigrant pel carrer i si no té bon aspecte ja resulta ser mala persona? No cerquem la palla a l'ull aliè quan nosaltres fem cops amb la biga que duem a l'ull. Generositat, i enteniment entre els que som de la mateixa condició gent que fa espeleo i viu per l'espeleo, no siguem ronyosos, penso que hi ha qui ens la fot i no precisament fa competició.

Altres gestos estaria en la promoció d'aquesta disciplina dins de l'àmbit de la competició a l'hora en l'escolar i també presentar l'espeleologia dins del seu habitat com son les cavitats, el que si que certament el públic s'interessa més en l'aspecte visual que no en el terme espeleologia, pel desinterès que això implica dins del nostre col·lectiu, poder ens tanquem massa en nosaltres mateixos i més aviat presumim del que som que no del que fem. La competició o TPV (que és llegeix rar i sona fatal, que també seria, Terminal de Punt de Venda a on ens cobren en els restaurants), a la fi és un bon aparador, no és bo banalitzar ni menysprear aquesta opció, el perquè, el com, tenen la seva importància, però...........

Per sort, el meu parer o desinterès va fer un gir inesperat. He tingut la sort de coincidir amb gent que s'ha mogut i es mou per l'àmbit de la competició, i per curiositat i convidat per aquests a fer una prova d'entrenament en circuit. Santa paciència la seva, amb una gran subtilesa, i un gran sentit de la docència ens deixaren primer provar, millor dit, fer un penós intent de passar el circuit amb els nostres medis, un fracàs. D'una forma didàctica i planera, i amb algunes modificacions de l'equip, que ens aconsellaren, el que resultava un desastre, millora ostensiblement. No per falta de capacitat res més que pel concepte, acceptat per mi en els anys que porto practicant espeleo era erroni, que no dolent , adaptat a un nivell de progressió també erroni. Després d'això comportava un reciclatge mínim per dur a terme certs moviments i progressa adequadament a banda d'utilitzar altres tipus d'aparells que donen altre sentit a la progressió, a tot plegat. Clar que quan competeixes el que prima resulta ser la velocitat o dit d'altre forma minimitzar els temps, guanyar al teu adversari, competir per ser, no el millor si no tècnicament perfecte. Això aplicat dins d'una cavitat i posat en practica resulta ser de gran ajuda a l'hora de modificar certs aspectes, de seguretat, fluïdesa dels moviments, mecànica del material emprat, en definitiva una gran quantitat de recursos que fan que aquella superació que abans era pura força resulti pura tècnica. Cal dir que això no és flor d'un dia cal entrenar regularment i polir els problemes tècnics que dona els vicis adoptats. Més tard decidirem si fem carreres o seguim igual.
Penso hem d'aprendre uns dels altres, més d'ells. No serà espeleo perquè no es desenvolupa dins d'una cavitat, segur. El que si que puc dir que ells, son espeleos, i els tractem com a bitxos rars, no siguem més papistes que el Papa, no serà que els rars continuem sent nosaltres?.
Mentre son una minoria en uns anys.......

A la Su i el Jordi que la espeleo us acompanyi.
Salut i al forat.