HISTORIA D'UN DESASTRE, EL SUBMARINU "TARONJA"

Estic ordenant tots el CD's que tinc on hi ha un veritable desordre, caos, de dades, documents, planells i 50mil coses que al cap dels anys s'acumulen, i quan et fa falta no les trobes o cal tot un dia per poder les trobar tota aquesta informació, que com els trastos vells s'acumula ningú sap com però.....
I regirant tots aquests arxius que intento posar en ordre, coses i més coses. He trobat unes fotos que m'han fet recordar temps i bons projectes que t'omplen de satisfacció i també et posen de peu a terra.

En aquest cas dues coses que posats en situació una porta a l'altre. Fa temps que seguim treballant ara si, ara tampoc, en la mina del quars, gairebé bé darrerament tot és tracta de fer treball de despatx per anar ajuntant les peces del trencaclosques que tracta aquest complex miner i que segurament veurà la llum algun dia.

La qüestió que en la mina, que s'hi pot accedir i on centrem els treballs, existeixen dos pous que, endinsant-se amb verticals d'uns 64 i 47 metres de profunditat parcialment inundats el primer en uns 14 metres, segons els sondeigs, i dades escrites que en parlen d'aquest. L'altre de 50, on 40 i pico, estan plens d'aigua. El tema estava i esta que intuïm o creiem que aquests dos pous comunicaven o comuniquen amb el que havia estat la mina Berta, que formava part de tot el complex. El problema rau com t'hi poses dins de l'aigua si no tens idea de fer de capbussador i tampoc tens l'equip que cal per fer-ho, mentre els capbussadors venen o no venen, pam!!!, idea, perquè no fem un submarí o batiscaf, per poder observar el que hi ha allí sota l'aigua?.Doncs perquè no?, i així com qui no vol la cosa la idea comença agafar cos, quatre dibuixos i ja tenim un esbós de com pot ser el catxarro, tampoc calia fer un plànol d'enginyer, un full un llapis i voilá, le batiscaf. Ja teníem una aproximació de com calia que fos el submarí.

El següent pas era equipar el pou de 64 metres, que teníem en ment de fer per poder-ho mesurar. Aquí però ens plantejava un problema, com guiar l'andròmina, a l'hora que podíem resoldre l'altre problema que era si algun dia, qualsevol capbussador si posava tenir una plataforma prou estable per encabir un mínim de tres persones. Un nino de Famobil, un tros de xapa d'alumini, fil de cosir, una foto i teníem l'esquema de com plantejar la plataforma. I podíem obtenir dades de com equilibrar el tema sense anar tots a l'aigua, com muntar-ho i quins elements farien menester per tota la maniobra. Els materials per crear tot aquest sidral, els anàrem recol·lectant poc a poc. Plataforma, la xapa d'una bastida, rea de ferro, per la fixació a la paret, retalls de cables d'acer d'un ascensor, parablots i xapes, brides per fixar el cables, i un dia per muntar l'envelat. Primer calia equipar el pou, un cop fet això, segueix el muntatge de la plataforma, enginyeria pura al servei de la espeleo. Mentre es fixaven els cables de subjecció 50 metres per sobre preparaven els polispastos per baixar la pesada passarel·la, uns ajustos i tot llest. La prova de resistència tres espeleos fornits posats a sobre, resisteix!!! perfecte!!!.

Mentre s'anava fent la collita de materials per muntar l'artefacte submarí. Una càmera vella Hitachi, seria l'ull testimoni del que nosaltres no podíem esbrinar sota l'aigua. Una canonada de Polipropile de 300 mm de diàmetre seria el cos, la pressió nominal 16 atmosferes, vidre de policarbonat, bateries, cables, un contra pes de plom de 10 Kg perquè és submergís, rosques..... Tot estava agafant forma, la motivació era alta. Proba d'estanquitat, en el pou de 50 metres, bastant satisfactori, alguna via d'aigua, amb solució. I arriba el gran dia. muntatge de polispastos. S'equipa el pou i mentre uns preparen l'andròmina els altres, esperem pacientment que arribi al fons del pou. Mentre baixa un mal cop que ningú preveia, però que ningú es va adonar de com a tal, trenca una de les llengüetes de la tapa posterior, quan arriba a l'altura de la passarel·la tot era en ordre això semblava.

Comencen les maniobres per a submergir L'ULL D'AIGUA, com el barem batejar. En entrar dins l'aigua, tot va ser correcte. L'aigua era molt tèrbola, i la visibilitat nul·la, pel visor de la càmera que havíem desmuntat i posat en una caixa connectat per un cablejat de l'interior de l'aparell, gairebé no distingies res, esperaríem uns moments ha veure si l'aigua s'aclaria...... de cop començar a fer uns sorolls estranys, el petit motor d'un neteja parabrises que agafava l'aigua i la treia a pressió, per produir el gir de l'aparell a 360º. S'havia ofegat la bateria, junt amb el sistema elèctric, entra en curtcircuit, el desastre. El petit cop havia acabat amb tot l'esforç, és pogué gravar uns 10 o 15 segons de pel·lícula, que no donaven cap dada del que cercàvem. Val a dir que ens ho passarem molt bé mentre fèiem tot el muntatge, i servi per aprendre dels errors. Cosa que vol dir que no ho torni a intentar, bé ja el tinc muntat i tornaré o ha morir en l'intent o triunfar com la coca cola.

Salut i al forat.

LA MINA DE CAN CANDELER, UNA OBRA MESTRE

La mina Candeler o de can Candeler per ser més exactes, és de les poques mines que queda encara en bones condicions segurament i no fa pas massa temps que la hi vaig visitar, comença a tenir clars signes de degradació, petites ensulsides, que de mica en mica faran que caigui i mori en l'oblit de la foscor, si no s'hi posa remei.

En l'any 1998 férem l'esforç de recuperar-la netejant tota la galeria i fent corre aigua per la seva canaleta. Segurament no deixaria de ser una mina qualsevol si no fos, perquè amaga en el seu no gaire llunyà interior una meravellosa galeria batejada com a galeria de les formacions, acabat amb el pou de la Pixera, altra meravella de la natura. Segurament no té res a veure amb la Lachambre, Vallgornera, i mil cavitats que em passen pel cap. Enamora la quantitat i qualitat de formacions que observem en el seu interior. De petita mida, però d'una magnificència absoluta. Aquesta galeria juntament amb el pou de la Pixera envoltat per una colada d'unes tonalitats fonedisses fan d'aquest conjunt, quelcom meravellós d'observar.

DESCRIPCIÓ: Accedirem aquesta mina per la porta de registre que es troba situada a uns dos metres per sobre de llit del fondal de can Biosca venint de la baixada del Mas, en la seva esquerre hidrografica. Els primers metres són bancats passant per una galeria baixa, seguidament es torna blanca i pren unes dimensions més amples. Un recolze de mina bancada ens fa ajupir, però torna a les seves mides amb una alçada de 1,80 m, seguim endavant la galeria blanca i molt sedimentada en el seu sol, ens mena al pou de la cruïlla, lloc d’intersecció amb la mina Vidal perduda fa temps i que resta testimonial uns 200 m de galeria. Seguint, endavant la mina Candeler amb una geometria rectilínia, a terra hi trobem un plomall que forma part de la restauració que comentava abans, ja en aquest sector, l’aigua corre a estesa, entrem en una galeria de construcció blanca, però, seguidament passem per una secció bancada d’uns 17 m de longitud i passat aquesta es torna blanca altre cop, un revolt pronunciat, la humitat es fa més patent a mida que ens anem introduint en aquest sector, les formacions són més abundoses, recobreixen el terra i les parets, en menys proporció el sostre. Passem per dues seccions bancades i accedim a la part més ornamentada de la mina (galeria de les formacions) aquí els processos litogènics són abundants sobre manera. escoltem un esquitx persistent arribem al pou de la pixera, on trobem la surgència principal de la mina, sortint un raig prou important, de la part superior del pou a 6 o 7 m de la seva base. Cal observar que tant el pou com els extrems de la galeria que surten d’aquest, estan bancats, al pou a mitja alçada pot apreciar-se una colada que emmascara l’obrat de pitxolí el mateix que la vora de la volta d'entibar. Un cop passat l’obrat de Pitxolí, trobem que la galeria ha patit un esfondrament de sostre i parets, d'aproximadament 3 mots de llargada, passat aquest, la galeria perd lluentor i es torna fosca, negra, pels materials continguts en aquesta zona pissarres bituminoses (grafits(?)) el degotall és constant i les formacions canvien el seu color pel negre i el taronja dels hidrats de ferro, símptoma del canvi de mineral en el substrat. Als pocs metres, la mina acaba en un cul de sac en forma de capella, trobant la deu de la mina i el seu final. Recorregut total : 137.94 m.

Salut i al forat.

ESTACIÓ PORTÀTIL LLUMINOSA, E.P.LL

En circumstancies especials cal tenir cura a l'hora de fer els aixecaments topogràfics, perquè en alguns casos ens caldrà el màxim d'exactitud per desprès situar a l'exterior o particularitats semblants, on calen que els punts referenciats siguin estables i prou bons per aconseguir uns vectors amb garanties. La tendència és fer servir com referencia un company, que per poca empatia amb el topògraf no esta per la feina a les hores el topògraf tendeix a situar l'estació on a bé té per misericòrdia haver fixat el punt, fent que un grau sigui tot un problema. Pel que ens cal un punt que no es mogui i menys és distregui. Les mires topogràfiques, són molt cares i molt aparatoses, poc servibles en quins indrets de les cavitats, desgraciadament tampoc porten cap tipus d'il·luminació. Pensant, pensant, l'alternativa era la de crear un petit aparell portable i que ens marques un punt fix. Havia d'ésser amb llum, i que a més a més poguéssim fer les lectures de direcció i de pendent. Com exemple en la topografia de la mina Erasme és feia necessari la utilització d’aparells de mesura prou precisos, malgrat la simplicitat del que duem, brúixola prismàtica, clinòmetre, cinta mètrica i en alguns casos el mes sofisticat i poc econòmic un distanciometre làser, per situar amb el mínim error sobre el terreny, amb la incorporació per les tirades de l'Estació Portàtil LLuminosa E.P.LL. minimitzem els errors. Dir que en aquestes mesures l'error acumulat en 150 m topografiats, el vam establir en 1 metre. Aquest aparell té l'avantatge de poder prescindir del company en cas de necessitat, de totes maneres no seria una activitat recomanable car que l'exploració en solitari resulta perillosa. Però en casos que els companys dediquin els esforços a uns altres menesters pot ser una gran ajuda. Si tenim un company que va traslladant l'aparell la qüestió fa menys feixuga la feina, perquè l'aparell s'ha d'anar movent de posició. Col·locat en un trípode extensible per poder-ho anivellar en tot moment per salvar les irregularitats del sòl de la galeria. L'aparell consta d’un pèndol anivellant de construcció casolana que te 2 relés REED amb el contactes tancats i un imant penjat d'un fil de coure, tancat en l'interior d'una capsa plàstica. En la seva part frontal col·locats en línia horitzontal i vertical. Una sèrie de led's de color groc i de color verd, aquest detall, és aleatori la qüestió, que siguin d'aquests colors per poder distingir la lectura que volem fer i col·locar-los el més recte possible (en el primer prototipus els led's eren vermells, però el color no feia que observacions foren bones, degut que amb brúixoles i clinòmetres prismàtics perdem la profunditat visual i el cromatisme del color vermell no dona bons resultats) . Aquest quan és il·lumina'n podem veure dues visuals que a una distancia d'entre 40 a 50 m, son prou recognoscible per poder fer les aliades, tant amb el clinòmetre com amb el goniòmetre (brúixola) obtenim dos horitzons, vertical i horitzontal d’aquesta manera podem sense interferències i que el company és mogui o distregui i prendre les mesures mes acuradament (no soc partidari de fer tirades tan llargues). És pertinent que al ser col·locat en un trípode tenir-ho a l'altura que farem les visuals. Consta d’un commutador que pot deixar il·luminat permanentment el segment vertical o horitzontal depenent de les nostres necessitats. S'alimenta amb una pila de 9 volts, suficient per il·luminar la sèrie de led's que aniran connectats en paral·lel cada sèrie, això si per separat.

relés REED: unes petites ampolles que dins porten uns contactes a mode de lamines que a l'apropar un camp magnètic actuen obrint-se o tancant el circuit.

A hores d'ara estic fet algunes modificacions pel que aquest disseny no és del tot acabat.

Salut i al forat

ESQUEMA GENERAL D'UNA MINA

L'amic Miret en remet un esquema publicat en la revista Vèrtex, suposo del GERP, on podem observar a grans trets com és una mina i les seves diferents parts. Un dels autors en Fulgenci Baños, traspassat fa uns anys, fou l'instigador dels treballs, que més tard es publicaren en el llibre de les mines d'aigua de Sant Just Desvern. El publico aquí, doncs penso dona una idea de la construcció, a l'hora que molt didàctic, i d'una simplicitat molt intel·ligible. On podem distingir totes les parts que formen una mina, de la captació, passant per les galeries, decantadors, dipòsits, canonades i sistemes d'elevació d'aigües.

Salut i al forat

DISQUISICIONS D'UN ESPELEÒLEG.....LES MALES COMPANYIES

Com deia en l'article anterior he tingut uns problemes informàtics, o sigui que el disc dur de l'ordinador a passat a millor vida el que hi havia dins també i per acabar-ho d'adobar he entrat en el període anual de gositis aguda i delirant segurament sigui la primavera que em produeix juntament amb el canvi horari, aquest estadi de no voler fotre res, espeleo-depresió...... Tenim un fotimer de projectes en el club i la veritat ganes hi ha el que falta, l'empenta per aconseguir posar-se en marxa, També la família tira per la seva banda i això fa que en determinats moments pensis, quina mena de vida és aquesta, sort tinc de què de tant en tant en aquesta vida a la recerca del forat mes bonic o el mes gran, com dic et donà alguna satisfacció, una és omplir aquest blog amb les meves bajanades, l'altre amb les meves cabòries com aquesta que estic escrivint, que no sé on arribarà si mes no ho estic omplint, altre el reconeixement i l'estima dels amics espeleos, alguns ni m'ho pensava va per vosaltres. Llàstima dels cops baixos que té també la vida i per això cal deixar de banda, segons quins assumptes i continuar pel dret, tots els camins s'ajunten i esperó que sigui així, però de moment és distancien encara que penso seran paral·lels. És el que té tenir males companyies que no totes son suportables hi ha de tot, és clar, qui aguanta, qui fa un pegat, qui va i torna, i els que renuncien a lluitar, qui segueix el corrent, jo a la meva bola com sempre, encara que els estimin molt que ho sabem, però les males companyies et porten a on et porten, al camí de la foscor, com altres vegades he dit que m'agrada ser-hi, la claror hem provoca fotofòbia i segons quins estats, formas i estares, mala llet, per això soc amic dels meus amics, encara que hagi d'estar al costat fosc de la espeleo i de la vida. Segurament alguns lectors no tenen ni punyetera idea de què va això, altres poder si, altres, alleugerits, jo també us estimo. El que puc dir que això no serà un adéu, és un fins desprès. Tot torna i els amics de veritat no marxen, mes aviat tendeixen a trobar-se.
........i que, en la nit eterna ens retrobem amb les nostres llums que trenquen la foscor, i gaudim de la bellesa que hi trobem.

dedicat als meus amics, i als que no o son.

jo en un mal dia

Salut i al forat.