dimarts, 28 d’abril del 2009

HISTORIA D'UN DESASTRE, EL SUBMARINU "TARONJA"



Estic ordenant tots el CD's que tinc on hi ha un veritable desordre, caos, de dades, documents, planells i 50mil coses que al cap dels anys s'acumulen, i quan et fa falta no les trobes o cal tot un dia per poder les trobar tota aquesta informació, que com els trastos vells s'acumula ningú sap com però.....
I regirant tots aquests arxius que intento posar en ordre, coses i més coses. He trobat unes fotos que m'han fet recordar temps i bons projectes que t'omplen de satisfacció i també et posen de peu a terra.

En aquest cas dues coses que posats en situació una porta a l'altre. Fa temps que seguim treballant ara si, ara tampoc, en la mina del quars, gairebé bé darrerament tot és tracta de fer treball de despatx per anar ajuntant les peces del trencaclosques que tracta aquest complex miner i que segurament veurà la llum algun dia.

La qüestió que en la mina, que s'hi pot accedir i on centrem els treballs, existeixen dos pous que, endinsant-se amb verticals d'uns 64 i 47 metres de profunditat parcialment inundats el primer en uns 14 metres, segons els sondeigs, i dades escrites que en parlen d'aquest. L'altre de 50, on 40 i pico, estan plens d'aigua. El tema estava i esta que intuïm o creiem que aquests dos pous comunicaven o comuniquen amb el que havia estat la mina Berta, que formava part de tot el complex. El problema rau com t'hi poses dins de l'aigua si no tens idea de fer de capbussador i tampoc tens l'equip que cal per fer-ho, mentre els capbussadors venen o no venen, pam!!!, idea, perquè no fem un submarí o batiscaf, per poder observar el que hi ha allí sota l'aigua?.Doncs perquè no?, i així com qui no vol la cosa la idea comença agafar cos, quatre dibuixos i ja tenim un esbós de com pot ser el catxarro, tampoc calia fer un plànol d'enginyer, un full un llapis i voilá, le batiscaf. Ja teníem una aproximació de com calia que fos el submarí.



El següent pas era equipar el pou de 64 metres, que teníem en ment de fer per poder-ho mesurar. Aquí però ens plantejava un problema, com guiar l'andròmina, a l'hora que podíem resoldre l'altre problema que era si algun dia, qualsevol capbussador si posava tenir una plataforma prou estable per encabir un mínim de tres persones. Un nino de Famobil, un tros de xapa d'alumini, fil de cosir, una foto i teníem l'esquema de com plantejar la plataforma. I podíem obtenir dades de com equilibrar el tema sense anar tots a l'aigua, com muntar-ho i quins elements farien menester per tota la maniobra. Els materials per crear tot aquest sidral, els anàrem recol·lectant poc a poc. Plataforma, la xapa d'una bastida, rea de ferro, per la fixació a la paret, retalls de cables d'acer d'un ascensor, parablots i xapes, brides per fixar el cables, i un dia per muntar l'envelat. Primer calia equipar el pou, un cop fet això, segueix el muntatge de la plataforma, enginyeria pura al servei de la espeleo. Mentre es fixaven els cables de subjecció 50 metres per sobre preparaven els polispastos per baixar la pesada passarel·la, uns ajustos i tot llest. La prova de resistència tres espeleos fornits posats a sobre, resisteix!!! perfecte!!!.




Mentre s'anava fent la collita de materials per muntar l'artefacte submarí. Una càmera vella Hitachi, seria l'ull testimoni del que nosaltres no podíem esbrinar sota l'aigua. Una canonada de Polipropile de 300 mm de diàmetre seria el cos, la pressió nominal 16 atmosferes, vidre de policarbonat, bateries, cables, un contra pes de plom de 10 Kg perquè és submergís, rosques..... Tot estava agafant forma, la motivació era alta. Proba d'estanquitat, en el pou de 50 metres, bastant satisfactori, alguna via d'aigua, amb solució. I arriba el gran dia. muntatge de polispastos. S'equipa el pou i mentre uns preparen l'andròmina els altres, esperem pacientment que arribi al fons del pou. Mentre baixa un mal cop que ningú preveia, però que ningú es va adonar de com a tal, trenca una de les llengüetes de la tapa posterior, quan arriba a l'altura de la passarel·la tot era en ordre això semblava.




Comencen les maniobres per a submergir L'ULL D'AIGUA, com el barem batejar. En entrar dins l'aigua, tot va ser correcte. L'aigua era molt tèrbola, i la visibilitat nul·la, pel visor de la càmera que havíem desmuntat i posat en una caixa connectat per un cablejat de l'interior de l'aparell, gairebé no distingies res, esperaríem uns moments ha veure si l'aigua s'aclaria...... de cop començar a fer uns sorolls estranys, el petit motor d'un neteja parabrises que agafava l'aigua i la treia a pressió, per produir el gir de l'aparell a 360º. S'havia ofegat la bateria, junt amb el sistema elèctric, entra en curtcircuit, el desastre. El petit cop havia acabat amb tot l'esforç, és pogué gravar uns 10 o 15 segons de pel·lícula, que no donaven cap dada del que cercàvem. Val a dir que ens ho passarem molt bé mentre fèiem tot el muntatge, i servi per aprendre dels errors. Cosa que vol dir que no ho torni a intentar, bé ja el tinc muntat i tornaré o ha morir en l'intent o triunfar com la coca cola.





Salut i al forat.