dilluns, 8 de juny de 2009

LES CRONIQUES DEL GEXXI, LO FORAT DEL MIQUELET



Desprès d'algun temps de no assistir a les magnifiques i poblades sortides del GEXXI, vaig deixar-me seduir per aquesta cavitat, penjada en el culus mundi o on Crist perdé les espardenyes, i encara les busca. Encara que sembli llunyana tampoc el camí és tan dur com sembla, el que si que la seva localització pot ser una mica difícil.




Avui sortim d'hora dematí, el trajecte ens agafa lluny. La nit anterior ja hem preparat tots els trastos i els entrepans que portarem per jalar i demases.


Farem un intent de seguir alguna possible continuació en una branca de la cavitat la que menys profunditat té a priori.

Com de costum ens trobem en el segon o tercer lloc que mes ens agrada a tot el grup GEXXI, el bar, el segon no sé si casa nostre o altre lloc el primer les cavitats, que estic segur és el que ens mou.


D'aquí capa a on. Si, les cavitats, en aquest cas el Forat del Miquelet, deixem els cotxes en un prat, verd que amaga part de la vida que els hi sobra a les vaques i que ens donarà algun disgust posteriorment. Com dic la pujada durilla, però coses pitjors hem fet i farem.

A poca estona i en base a les indicacions de "el hombre que se resiste al lado obscuro" trobem el fabulós enfonsament que en forma dolina, s'obre la cavitat. Com deia la intenció és de fer dos grups que faran la via diguéssim clàssica i el que el clàssic no ens va i ens matxaquem inconscientment.

En qüestió de minuts anem entrant a la cavitat. La rampa d'entrada ens atansa a una petita boca que un cop superada entrem en una diàclasi que també en rampa dirigeix a l'espeleòleg a una vertical i altra rampa en la base d'aquesta rampa arribem al lloc on cada grup es divideix.

Acte seguit un seguit de pous ens porten a una zona caòtica on blocs despresos empetiteixen el que sembla una ampla galeria, remenem blocs i mes blocs fins arribar al que sembla altra galeria aquesta igual d'ample la cosa no pinta bé i després de mirar i remirar decidim tornar enrere.

Aquesta zona, malgrat les estretors i altres factors està bellament concrecionada degut a l'arrossegament de terres resten marronoses o negres, però les que no han patit aquesta decol·loració són blanques immaculades.

Tornats a la bifurcació accedim per desinstal·la la via principal, on hem trec el barret per la bellesa de l'indret ple de banderes i cristalitzacions com a garotes, blanques lluminoses, realment fantàstic.

Un cop tots a fora retornem als cotxes fent-la petar per no perdre el costum, i de retorn al bar que hi falta gent, comverses d'amics, de companys d'aventures. Que bé m'ho paso amb vosaltres us trovaba a faltar.





Salut i al forat.