METODOLOGIA CONSTRUCTIVA

O COM ES FEIA UNA MINA

He cregut interesant, fer una miqueta de pedagogia de com es feia una mina, ja que es el tema que mes es parla i parlare aqui, també hi dedicare altres capitols a cavitats naturals peró el meu maxim desitg es donar mes cabuda a les cavitats artificials. Primer de tot descriure la fesonomia del minaire, aquells homes que poc a poc i amb una ciencia que encara avui es incerta, feien una profesió que combinada, amb la pagesia feia d'ells uns personatges prou especials.

La vestimenta, de cap a peus, composta per un mocador lligat al cap amb quatre nusos en els seus extrems, una samarreta o un brusa ample, calçons de vellut fins als genolls, i espardenyes si el terreny era flonjo no en duien. Les eines que empraben, consistien en una càbria junt amb la corriola, cabàsos, perpalina, el xapo, i el picot, principalment. La il·luminació consistia en llumeneres d'oli que col·locaben en uns petits ninxols que feien en les parets de la galeria, també disposaben de llums de petroli i de carbur, peró no eren aquets darrers de la seva predilecció pel fum i el gasos que desprenen.

Es formaven en colles de tres o quatre persones, que feien totes les tasques que requeria la construcció de les galeries i pous.

La recerca de les aigües subalves, en un principi les contractava l'amó que volia fer la mina, contractan un Sauri o també els mateixos minaires en alguns casos. Un cop es localitzava l'aigua, es començava per fer el pou de prova que consistia en aixó, com mes o menys diu la paraula veure quina capacitat o quin cabal tenia aquet per ser rendible, aquet quedava isolat al principi per que l'aigua no destorbes els treballs, si així ho era, es procedia a replantejar la mina, podia ser a sobre el terreny o fent-hi un croquis, així començaven a excavar els pous de pas. En una distancia de uns trenta metres mes o menys i un metre de diametre, depenen de la orografia del terreny. Aixó ho lograben amb la parpala que lligada a la corriola, junt amb la cabria la feien caure d'una altura i així anaben fent el pou quant tenien un bon tros fet amb l'aixada i/o l'escoda retallaben les parets del pou (he de dir que tenien la ma trencada perque tenien una verticalitat suprema), si el terreny es desprenia anaven bastint les parets amb maons de dalt a baix. Un cop fet aixó es procedia amb el que anomenaven la foradada, o sigüi fer les galeries per on havia de correr l'aigua, es feien dos en sentit oposat fins que es trobaven, el metodé era el de fer la mina de rata, una petita galeria on un home pogues anar a quatre grapes, fins que es trobaven amb l'atre galeria iniciada en sentit contrari, un cop incidien les dues galeries feien la galeria normal. S'ha de dir que no acostumaben o no utilitzaven bruixoles ni res similar si no que per mitja de plomades i una llum anaven col·limant en la direcció desitjada. Aquestes galeries mesuren entre 60 a 80 cm d'amplada per 1'50 a 1'80 mts d'altura, encara que jo he visitat mines que no arriben als 80 cm o menys i en casos escepcionals fins a 4 mts.

A l'hora que anven donant-li el penden que calia o sigui entre un 1/2 o 3 % de desnivell el necesari per que corregues l'aigua i evitar un desgast prematur del terre, aqui no es tan clar que no utilitzesin cap aparell, el que si es pot dir que ratllaba la perfecció. Si el terreny així com en els pous era argilos i hiavia risc de despreniments també es bastien les galeries en aquest cas s'anomena galeria bancada, es bastien amb pitxolins, maons massisos, les parets i es deixaba un espai entre ells per que l'aigua que regalimes es conduis a la mina i no fes malbe la galeria, en el sostre es tancaba amb dues peces de ceramica en mitja volta, volta d'entibar, en la part superior s'omplien d'enderrocs i en deien reploms. (1) Tanmateix puc costatar que es feien també les galeries que anomeno de trinxera, i el procediment era el de fer-hi una rassa o trinxera el necesari de profund, un cop acabada la rassa, es podia fer el tancament del sostre i parets amb toxó, amb volta de cano o volta catalana, amb un canyis es procedia a fer un encofrat que s'omplia de pedres i argamasa arena i calç o altre tipus de material, un cop fet aixó es procedia a colgar l'obra amb el terra que s'havia extret de fer la rassa o trinxera. aquestes construccions es fan paleses en estrats poc estables i llocs amb poca profunditat.

El terra en l'inici de la mina es deixaba a estesa que l'aigua corregues en tota la amplada de la galeria, despres es feia un enbut el que entroncaba amb una canaleta, avegades de secció rectangular de uns 15X10 cm que podia estar en el centre o en un costat de la galeria, també de semicirculars, com una teula de forma especifica per a la conducció d'aigües, mes o menys amb les mateixes caracteristiques que la rectangular peró de 60 cm de llarga, cilindriques a mena de tub, hi havia de varis diametres de 40 mm fins a 100 mm o mes en aquestes en algun casos que jo he vist el hi feien un forat en la part superior per fer-hi les purgues o sangnats, treïent l'aire per que hi circules l'aigua.

A cada certa distancia es disposaben uns accésos dits casetes de mina que eren unes edificacions per on es podia accedir a la mina per poder-hi fer els treballs de manteniment, tenien porta i clau, poden estar a l'altura de la galeria o també quedar per sobre d'aquestes accedit per escales o similars, alguns son pous que han fet una mena de arqueta coronada amb una tapa practicable de fusta en alguns casos i de xapa en altres.

Una vegada a estat feta la mina es conectava el pou de prova a la galeria i es feia arribar l'aigua alla on era el seu destí.

Altres elements de les mines i que formaven part d'elles eren els decantadors sont simples receptacles on es recollien els sediment, pedres i altres elements que podia arrosegar l'aigua, sobretot en crescudes del cabal.

Els diposits repartidors alla on divergien les aigües a diferents indrets, un altra finalitat era la de frenar el cabal, disminuint la presió, i també actuaben com a decantadors.

Torres de ventilació, en les mines molt llargues aprofitant l'efecte Venturi, es produia així la ventilació de les galeries per evitar que l'aigua es fes malbé, tenint l'aire en moviment produint-se la renovació d'aquet.

Bé mes o menys les mines d'aigua es feien d'aquesta manera, suposo que amb els seus incovenients i el seu dia a dia, el que si que es molt cert que aquets elements que portaven el liquit element valgui la redundancia, han estat oblidats i en molts casos destruits, sense cap mena de mirament, en els darres anys ningu a fet res per aprofitar el seu recurs i ni tansols els amos d'aquestes mines les que queden es preocupen del seu manteiment, perque, perque nomes cal posar el grup de presió i surt aigua fins que deixi de rajar. L'aigua corre pel nostre subsól peró nesecitem uns mitjants i gestionar aquets, per que no arribem a extrems de desigualtat, cada gota d'aigua importa i molt.

informació i dibuixos extret del llibre "les Mines d'aigua de Sant Just Desvern".

(1) font, Lluís autor del blog.

salut i al forat