LES CRÒNIQUES DEL GEXXI, L'ESQUERRA, LA LAMARCA - TORRES

Dissabte, preparatius de la campanya, i diumenge una mica de metres per arribar a cota amb una certa comoditat tampoc serà fàcil............

Toquen diana d'hora, el dia abans un malestar no em donava bones vibracions. Llet calenta amb mel i un medicament d'aquells de xoc per avui estigui en condicions. El dia s'ha aixecat amb llampecs i trons, la pluja maleïda, els caps de setmana no son pels pobres. De totes, totes ha pogut més les ganes que tots els entrebancs que Sant Pere hagi volgut posar. Carretera i trastos, a les 9 del matí ens anem trobant a la boca de l'Esquerra. Reunió de pastors dins d'un cotxe, anem al bar, o............. Treva, ens posem el vestit dels diumenges, avall, som cinc components d'aquest grup internauta que millor o pitjor va fent activitat, avui aquí, demà allà.

Aquesta  coneguda cavitat escola per excel·lència que amb tanta instal·lació resulta molt fàcil perdres en un mar de espits, parabolts, químics i ferros varis, coses que tenen les aglomeracions. En poc arribem a la cambra nupcial. En aquest lloc la cavitat pren dos camins una rampa ens du a la via rat penat. Una gatera ascendent accedim al pou Lamarca, és per mi un dels pous més elegants i estètics de l'esquerra i poder de les cavitats del Garraf. Un cop casi superada la gatera una lleixa en forma de balcó ens posa en la capçalera del gran pou, encara que sembli un xic exposada la seva capçalera no resulta gaire difícil d'instal·lar al punt comences a davallar al pic un parabolt rovellat el podem utilitzar per fer un desviador, paraula que altres emprant amb un mot diferent que ara mateix no en ve a la memòria, i que ha enriquit la tertulià subterrània que estona més tard faria que la nostra estada en el fons de l'avenc es prolongués més estona. 

Un pèndol a uns cinc metres de la base del pou, i aterrem en el túnel de l'infern. Aquí decidim aturar l'exploració més per falta de ganes, que per altra cosa. Anem sortint com sempre sense presa, però sens pausa, un cop a l'exterior la pluja anat fent la seva feina, però un sol esmortit pels núvols ens rep, cosa que encara que gaudeixi de les tenebres, el sol la seva llum també m'agrada. Desprès excursió al bar recuperar forces, i seguir parlant de collonades, de cinema de por i altres esports, balls i balladors.

Salut i al forat

LES CRÒNIQUES DEL GEXXI, EL CAMPILLO, LA LLENCA I EL CANDIL

A la fi, puc fer l'article, de dilluns que no he pogut fer res sobre aquesta sortida.

Feia uns dies que no realitzava cap crònica del GEXXI. Aquesta sortida prevista feia un parell de mesos abans va haver de ser posposada en dues ocasions la primera per el període hivernal  dels ratpenats que descansen en els seus llocs d'hibernació, el que fa que la cavitat resti prohibida l'exploració  http://www.espeleocv.com/index2.htm. El segon per temes personals que no cal tractar en aquest lloc. Finalment aquest cap de setmana passat podíem anar. Quatre components del GEXXI quedàvem entesos per fer el viatge fins a Tous. A Alberic en l'hostal can Domenehc ens trobarem amb el company Enric acompanyat pel Pasqual. Quatre hores de viatge entre converses, musica, amb alguna parada tècnica. En el lloc establert trobem als companys valencians, salutacions, converses sobre temes banals i anteriors coincidències. Decidim anar per feina i pujar cap a la serra que s'aixeca per sobre del poble de Tous, seguint la carretera que du al pantà de Tous. A pocs kilòmetres fem una parada on ens indiquen on és troba l'avenc del Palmeral o Palmerar, amb una profunditat d'uns 40 metres, com a possible activitat per al dia següent abans de tornar cap a Barcelona. També una mica més endavant ens indiquen el lloc per arribar a la cova del Candil, cosa que provoca un petit embolic a l'hora de localitzar la cavitat.

En uns kilòmetres ens presentem en el Campillo o Campet, anys abans, farà uns 13 o 14 anys vaig fer l'exploració d'aquestes dues cavitats, cosa que quan estàvem arribant al lloc en qüestió la memòria selectiva de què gaudeixo me'n recordes d'aquells dies, i els canvis que han alterat, no gaire el paisatge. En aquella època la pista no era asfaltada en canvi ara és tota coberta per l'asfalt amb algun tram de terrè...poc.

Un cop passat el coll que separa el pla del Campet, del Fondo una gran dolina que queda per sota de dos pics característics que formen aquest coll, parem al costat esquerre de la pista, en menys d'un minut arribar a la boca de la Llenca del Serrano cavitat que farem més tard. Fent la prova de comprovar la seva profunditat tirant un seguit de pedres.
Seguint la pista en un kilòmetre aproximadament passem pel costat d'una caseta en la seva part posterior abans la pista passava per davant, aquest espai l'ocupa uns camps d'oliveres i vivers d'arbres fruiters. Si no gaudim de tot terreny deixarem el cotxe en un costa i d'aquí una pista en mal estat, se'n dinsa per al costat de la caseta en l'inici d'un pendent que paral·lelament segueix el torrent anomenat Forcat de l'Avenc. En un kilòmetre ens plantem en la capçalera de la cavitat. La sima del Campillo ara existeixen uns cartells indicatius senyalitzant on es troben altres enganyen com explicaré més endavant.

Un panell explicatiu ens dóna la benvinguda amb fotos i topografies a banda d'una descripció de la cavitat.

Ens preparem i fem dues instal·lacions per davallar els 52  metres de vertical totalment aeris que sense presa, però sense pausa, plantifiquem els nostres peus en la base d'aquesta vertical.

 Fem un dinar lleuger d'entrepans mentre comentem la jugada. El grup es divideix i cada un va baixant per diferents llocs de la rampa que porta fins la zona més profunda de la cavitat -118 metres............ això també ha canviat abans, penso era 116, no ho discutiré. L'enorme sala crida l'atenció les formacions de piles de plats que trobem per tota la sala, que lleugerament il·luminada per la boca de grans dimensions li confereix un aspecte majestuós.

Fotos, fotos i més fotos, anem passant l'estona. Com sempre sense preses però sense pauses, altre cop en la vertical per anar sortint. Un a un retrobem la calor que aviem deixat en l'exterior, malgrat que aquestes cavitats son prou càlides i no cal posar-se gaire roba d'abric el sol resulta prou fort.

En  una estona ens trobem a l'aparcament de la Llenca que també és senyalitzada amb un rètol. Aquí ens acomiadem dels companys Valencians, son les 7 de la tarda, pròxim objectiu la Llenca del Serrano. En breus moments ens hi situem en la boca de la cavitat. una vertical d'uns 42 metres arribem a una gran sala dividida per una gran muralla que parteix la sala en dos espais. Remuntant pel cantó S-E resseguint la paret arribem a una zona més concrecionada, en direcció S-O una mena de capella bellament decorada hi trobem una gatera ascendent que entre passos estrets ens atansa a la sala Vicent Ajado, nom del seu descobridor, aquesta sala ja hi havia estat en l'anterior visita, he de dir que pensava que el seu estat seria lamentable, però en treure el cap entre les columnes que suposen el darrer obstacle per arribar a uns dels cels espeleològics fou un emocionant retrobament, xapó per nosaltres, blanca immaculada, el viatge a pagat la pena. Foto!!!!!!!!!! i més fotos...... he intentat fotografiar tot el que creia possible fotografiar, un parell d'hores que s'ho mereix.

Tornats a la sala continuem albirant les meravelles de l'indret. Passem de davallar el pou que trobarem en la part nord, no tenia bon record d'ell, resulta un tub infame i farcit de fang sense interès, l'únic si vols fer cota.
Sortim a l'exterior un a un ja que hem instal·lat la vertical directe, es pot fraccionar uns 7 metres més avall però tampoc evita les esperes poder resulta més llarg, a gustós .....
Com que la intenció és realitzar alguna cavitat més  abans de tornar a Barcelona al dia següent, dormirem en la zona hi ha diferents llocs on podem plantar una tenda iglú. A la llum dels frontals anem preparant sopar i lloc per ubicar la tenda. Seguim amb les converses de bugaderes i els objectius a realitzar al dia següent i per altres possibles sortides exploratòries. La fatiga comença a fer acte de presència i decidim començar anar a dormir, cap el sac, la nit càlida amb una lleugera brisa ens acompanyarà durant tota la nit il·luminats per una lluna creixent,................. ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ.................
Al dematí esmorzar nutritiu de cafè, xocolata, i marranades varies, recollim i camí vers a cercar la cova del Candil. Aquesta serà l'activitat divertida del dia, i mai millor dit.... sota les errades indicacions dels companys valencians seguim el que creiem una sendera perduda molt perduda, perduda ella i nosaltres (vegeu, tres espeleologos en apuros perdidos en la infinidad Valenciana). Enfilem per un torrent en un flanqueig rectilini per no perdre gaire altura al poc observem un rètol d'indicació característica de la zona. I alegrement enfilem cap el lloc localitzat, la cosa no quadra gaire però.......... un a un anem destrempant aquell forat comentat que faria falta una corda doncs era una mica exposat el tema, però............. a fora posa clarament, cova del Candil malgrat que la topo que també hi és, s'assembli un ou a una castanya. Desprès d'apedregar-nos i jugar-nos el físic, restem a la base del pouet d'uns 7 metres, al seu extrem nord un esglaó sembla que sigui la continuació segueix sense quadrar la cosa hi trèiem el cap pel dit forat això no tira ni ha tirat en la vida ni em quedaré per veure quant s'obri. Perplexes (cara de ximple) ja que suposadament havíem seguit les indicacions donades. Abandonem momentàniament  la cerca de la cavitat, retornant al cotxe. Allí ens trobem uns col·legues vingut de la ciutat de Valencià intercanviant experiències i opinions sobre les cavitats de la contrada. Nosaltres fora de les dues anteriors no coneixem cap més. Ajuntem esforços uns per aquí uns per allà, intentem cercar per un altre lloc. Tornem a fer llufa i donar més voltes que, un........el dia del pare.

Finalment entre suposicions i l'accidental trobada d'unes pintades, un dels companys agregats a darrera hora aconseguim trobar la cavitat. Jo hi havia estat per sobre com mil vegades. Coses de la espeleo. Explorem la cavitat resulta una galeria d'uns 300 metres que en els seus 100 metres inicials esta prou concrecionat  amb gourcs mitjanament plens d'aigua, la resta com gaire bé tota la cavitat esta en descalcificació i la inpronta humana esta fent la resta del treball inclús accelerant te'l, és la cova del poble com anomeno aquestes cavitats de fàcil accés i menys difícil de visitar. No hi ha fotos, perquè no vaig volgué arrossegar l'equip de foto desprès de tot el mareig.
Feta la feina resolem marxar, no abans de delectar-nos amb els famosos entrepans can Domenech i una cerveseta pel que l'alcohol ens tonifica chicha i cerevelo.

Per més informació visiteu aquesta plana web del Grup Il·licità de Muntanyisme d'Elx, http://gim-elx.iespana.es/links.htm.

Coordenades GPS:
Sima del Campillo:  30S X 700588,0 Y 4344617,3
Llenca del Serrano: 30S X 701429,2 Y 4343920,4
Cova del Candil: 30S X 703175,7 Y 4338478,7

Salut i al forat.  

LES CRÒNIQUES DEL GEXXI, EL POUETONS, BRUIXES I REGIRA-ROCS

Sortida amb els companys del GEXXI.

Pouetons d'Agulles, les primeres noticies escrites sembla ser que venen dels escrits d'en Francisco de Zamora, que descriu la boca de la cavitat detallant de passada l'excursió que realitzar fins a ella a banda d'unes aquarel·les fetes per Pere Pau Muntanya i altre acompanyant.

.............Una de estàs cavernas son los dichos Pouatons. Trepando por un terreno escabroso fuimos hasta llegar donde dicen las Agullas, que es donde estan situados: tienen dos bocas, con correspondencia entre si, la una mas pequeña que la otra, en las cuales echamos piedras que hacian un ruido extraordinario, oyéndose de tanto en tanto. Nosotros procuramos medirlo por las dos bocas, y hallamos que tenia seis varas castellanas; pero seguramente no era su verdadera profundidad, .............

Però durant dècades era lloc on s'aixoplugaven, bruixes que accedien a l'avern, per visitar i fer festivals sexuals, amb en Pere botero, Llucifer, el Boc de Biterna. També on els gegants Regira-rocs foren llençats per art del bon Pare celestial a petició dels bons cristians que duien plegaries al cel, per les maldats d'aquests primers, per haver-los mal llevat el blat que hi conrreuabant en la plana a prop de la muntanya. Jo, aquesta llegenda em fa pensar, si l'analitzem bé fa la sensació que....... girant l'historia. Els regira-rocs que no eren més que simples peons, simples pagesos que subsistien i que feien la feina més feixuga, artiga i rompre, fent bancals, per contracte de Boïga, també existia el de Rabassa morta, amb el que els propietaris ( perquè la terra sempre ha tingut propietaris, coses del capitalisme) asseguraven l'esclavatge dels seus treballadors, també assegurant-se el tros. Així l'arrendatari (Rabassaire) no podia mai de la vida obtenir terres ni beneficis clars, o foten-los una part important dels seus benefici. És possible que aquests regira-rocs fórem una mica maldestres àdhuc una mica animalots. Crec que en l'època, per aquelles contrades delicadeses poques. Possiblement el propietari els hi fes una mala jugada i poc a poc i en venjança aquest mal llevessin tot el que arreplegaven, d'aquesta manera l'amo, que estaria per sobre del bé i del mal, donant t'els mala fama els posés en contra de la resta de la població i els altres pagesos de la zona. I fent-se el salvapatries, contacta amb la màxima autoritat divina amb l'ajut del poble, poruc, ruc, i de poques lletres. I pagant algun bandoler de pocs escrúpols que els llençar pel forat del Pouetons .....matant el gos, morta la rabia.... i per donar un caire diví convencé al populatxo que els pallers ara eren agulles de pedra. Coses de l'imaginari col·lectiu, veiem el que la nostra ment és vol creure, mentre, distreuen la nostra atenció a un altre lloc, així el que resulta important, passa a un segon o tercer o ves a saber quin ordre. I si no és veritat és ben trobat.

Bé com us podeu donar compte he arribat fins aquí sense explicar res de l'activitat que vàrem fer aquest diumenge, ferem cota que era el que és pretenia i remata feina pendent. En Joan ja ho ha fet en el seu blog. Explicar que, com sempre resulta un plaer fer espeleo amb gent eficient i amb ganes de passar-ho bé, i disposada al que calgui.

Salut i al forat.

LES CRÒNIQUES DEL GEXXI, ELS GUERRILLERS I LA POLS DE LA GUERRILLA.

Avui, sortida popular a l'avenc dels Guerrillers, una sortida més del GEXXI, aquest cop, uns 12 si no vaig mal contat. a les 9:30 de matí quedem en trobar-nos a l'aparcament abans d'arribar a la meravella mundial de l'abocador del Garraf, ara amb arbrets que creixen i una caseta amb xemeneia i tot, ha demés els hi arriba la corrent elèctrica, un que és meravellà amb qualsevol cosa.

Dit això puntualment hem anat arribant al lloc indicat. Salutacions, presentacions i totes aquestes coses, que s'han de fer per educació, retrobament de vells coneguts i altres qüestions.
Enfilem la pujada fins a les boques, localitzades en aquell turó, en la distancia, paret, vist de prop. Les vibracions semblen bones i estem disposats a fer cota i si tot funciona fer l'integral dels avencs. A pocs minuts un primer grup ens plantem al costat de les boques. En breus instants el gruix de l'expedició arriba al lloc. Preparats per començar a davallar, uns accediran per l'avenc dels Guerrillers i comencem a davallar les seves primeres verticals. Pèndol a poca distancia de la base de la vertical del pou, ens mena a la primera de les gateres del dia o passos estrets, de poca dificultat du en una vertical estreta, però coberta d'una crosta calcaria d'un marró ataronjat, fins a la base del pou Fraguas, bellament decorat, on localitzem la part més bellament ornamentada de l'avenc. Continuació de la sala Arbones on també es concentra altra quantitat de l'exuberant paisatge espeleològic d'aquesta cavitat.

En un extrem de la sala un pas forçat mecànicament ens porta per una finestreta vertical  , i bastant selectiva a la capçalera del pou Dalton, on arribem a la cota més baixa penetrable d'aquesta zona de la cavitat. En la base d'aquest, una magnifica colada de tonalitat marronosa que amb quantitat ens fa meravellar-nos de l'entorn on ens trobem. Retornats a la capçalera del pou Dalton, coincidim amb els companys que han davallat per la boca de l'avenc de la Guerrilla. Aquí, alguns (jo) tenim les nostres dubtes de si tornar pel mateix lloc o sortir per l'altra boca. Perdut el sentit comú, sortiré per l'altra boca ( alguns companys han entès que era massa estret i amb criteri han accedit per l'avenc dels Guerrillers) els primers metres son un pou acampanat de bones proporcions.  Aparti de la seva capçalera s'inicia la via Ramonage, i dit en Francès o com ho dirien ells, es tracta d'un, POULLU o POUYU (és una transcripció lliure i sense cap rigor pel que les meves disculpes als ofesos, algú ho aclarirà) en referencia a la similitud amb un budell. L'impacte d'arrossegar-me físicament per un budell ple de pols degut a la descalcificació que pateix aquesta part de la cavitat, estat fòssil. Les penes no acaben aquí un primer pas selectiu que superes fàcilment amb la seva dificultat o gracia, pensant il·lús de mi, que ja estava tot superat. Però, hooo!!! sorpresa si falten els dos més autèntics, un pas horitzontal amb les mateixes característiques que l'anterior. Mateixes? pitjors!!! si més no els meus malucs no opinaven el mateix continuen dient el mateix, no, no, no. Victorià, desprès de fer un cop de mà per passar trastos, feina d'equip. L'aire fresc i humit, hem colpeja el clatell, la darrera arrossegada i no torno a entrar més aquest forat........ fins la propera. Bé com sempre una jornada divertida i ben aprofitada amb la sempre bona companyia de la Gent del GEXXI i agregats, convidats, digues-li com vulguis. Els espeleos ens estimem amb les nostres rareses, però en el fons i mai millor dit ens estimem.

P.D: No hi ha fotos, perquè m'he deixat la càmera al cotxe, altre cop serà. Aquestes dues eren de la darrera vegada i penso que no son meves. Per possibles repeticions, dur moltes bagues, moltes.

Salut i al forat.

RECERQUES I EXPLORACIONS....GEXXI, FOTOS, INICIACIÓ.

Avui tocava fer relax desprès d'una parada tècnica per acabar vacances degudes i fer feliç a la parella. Comencem iniciant a un company, conegut, que desitjava provar això de la espeleo, més poder per insistència meva que no pas per ell encara que s'ha deixat enganyar fàcilment. També l'interès per fer proves amb la nova adquisició per fer fotografies que desprès de mirar i remirar, i cercar models, preus i ofertes, m'he decidit per una "reflex" Cànon, que un cop esbrinat el seus secrets, no m'ha decebut el que falta és acabar de polir la mà que la controla, realment bastant desastrós, segurament amb el temps i el costum de ferla anar arribaré a fer alguna foto més presentable. a la festa s'ha unit ha darrera hora d'ahir el company Joan, "Monty" pels amics. Bona companya com sempre, de conversa fàcil i acudit dolent, una salutació a la meva "cunyada" per l'acudit fàcil, un cop t'acostumes........

L'objectiu era fer quelcom fàcil tant per al ritus iniciatic, cal donar, però no tot, poc a poc i bona lletra. I que fos agradable visualment, tant per al subjecte a iniciar com per fer proves de fotografia i provar certes configuracions de la maquina fotogràfica.

Ja feia temps que tenia decidit el lloc prou que fou una descoberta sorprenetment agradable. Als volts de les deu del matí ens trobàvem amb el company Joan en algun lloc determinat del Garraf, perquè gaudis d'una relaxant jornada espeleològica, fàcil senzilla i fotogènica. Calia un lleuger passeig, fins al lloc on localitzem l'entrada de la cavitat, esmorzar, equipament lleuger, i a gaudir, iniciar-se, fer espeleo.

Avis per navegats, no admeto comentaris d'anònims, no més si van signats amb un nom mínim, tampoc i ho vaig deixar clar un cop, ho puc repetir més vegades, cap tipus de qualificacions, les que siguin i jo admeti, cap ni una.

Salut i al forat.

LES CRÒNIQUES DEL GEXXI. 40 ANYS I MÉS.

Avui tocava celebració, lloc Alzina del Salari. Ens hem trobat una bona colla d'espeleos. Cap allà les 10 mati, era la quedada. L'amfitrió el company, amic i consoci, JL, Pepe lui, Josep Lluís, altres amb mala llet, també amb molt d'afecte, Federico, que orgullosament llueix. La seva vinculació amb la espeleo, farà el dia 14, quaranta anys i ho ha volgut celebrar amb els seus col·legues, i amics, perquè el Pepe lui, és un amic, que com els bons amics fa tot el que és a la seva ma, per ajudar quan cal. I també pels que no son tan amics. Dedicat a la Federació una pila d'anys a fer anar com més o menys pot, rutllar les contes de la Fede i altres serveis a la comunitat, cosa que no li posem fàcil els Federats i altres. Però ell continua, malgrat que el seu cord un dia llunyà és ressenti i li feu una mala passada. Com que encara que ell no ho demostri és un home valent li va fer front a la seva manera i va seguit rodant com diu la cançó. De fa un temps intenta amb molta cura fer una mica de la seva passió "la espeleo". Desprès d'un munt d'anys practicant allò que fou una sortida endavant per la poca varietat de l'oferta d'oci, en una època fosca i dura de la nostra historia. I la veritat aquell cuc que s'apodera de tu, amb aquest vici tant lleig que tenim el de ficar-nos sota terra, el Pepe lui, confirma la màxima del "mono d'espeleo" no pots estar molt de temps sense ficar-te, poc o molt però ficar-te. El seu primer contacte amb l'espeleo l'avenc del Llest, aquí ens hem trobat tots els que som companys del Josep Lluís, per a la nostra manera fer l'homenatge que poder no tindrà del col·lectiu, per al que com molts ha lluitat, ho he dit, a la seva manera, però ha lluitat i ha estat i continua...... altres, queixar-se i fer poc.

 Poc a poc ha accedit aquell avenc que va ser i ha estat el primer avenc de molts que començaven a fer espeleo, el meu fill, per exemple amb tres anys va iniciar la seva diguéssim primera incursió dins d'aquest el nostre, mon.

La seva idea era baixar amb elektron, per sort estava trencat, però no ha desistit de fer-se la foto penjant d'ell, recordant vells temps, de glòria, de passió, d'aventura. Era un home feliç les seves pors superades, el pas ja era fet, gaudia de la foscor, de la foscor que t'abraça, que dona aquella energia, l'absència del temps, la espeleo, la seva màgia.

Caminaré al costat dels pins,

Aquí, on la vaig veure per última vegada ...

Però la tarda deixa caure un drap sobre la terra

i sobre els camins a la vora del bosc ...

I el bosc està molt negre i desert

Em fa mal,  fa mal

I els ocells ja no canten

Sense tu no puc estar, sense tu!

Amb tu de totes maneres estic sol, sense tu!

Sense tu compto les hores, sense tu!

Amb tu s'aturen els segons,...........

Hem anat sortint, la tarda era fosca, una tempesta s'apropava perillosament. Penso que ha volgut unir-se a la celebració plorant d'alegria que un fill de la foscor torni a gaudir d'això, de la foscor. Copà de Cava, brindis i per molts anys.
Sento un gran goig d'haver participat en la celebració, 40 anys gaudint de l'espeleo, sigui en la primera línia, de punta d'exploració, sigui d'un despatx, fer espeleo, i que altres puguin fer espeleo. Això és el que conta.

Per més anys Josep Lluís. Un, salut i al forat, amic............

LES CRÒNIQUES DEL GEXXI, L'ESPELEO, L'ESCALA, LA TENACITAT.

Darrera activitat en la que he participat amb companys del GEXXI, gent que em trobo a gust i on aprenc a coses noves, i maneres d'entendre les relacions socials dins un mon de tius/ties estranys, que dediquen el seu temps lliure o part d'ell a entrar als budells del mon i seguir cercant allò de la gran meravella o més avall és possible. Els conqueridors de l'inútil?...... O no.

Sortida que teníem programada els del sector "Exploracions" la idea arribar a una finestra en un avenc on pensem pot existir una continuació elevada, on s'intueix que pot continuar l'exploració.

La qüestió és minimitzar tota l'escalada i a pocs metres arribar a l'objectiu. Com que la boca de l'avenc en qüestió esta relativament a prop del cotxe. Decidim agafar una escala d'alumini de tres trams que suma una altura d'uns set metres. Dit així resulta fàcil, el que no resulta fàcil, és transportar, baixar, fixar, tota l'andròmina. Muntar el polispast despenjar material pesant, trepants, material de fixació, i altres. Tot son maniobres que requereixen un temps i personal amb prou sagacitat per completar la missió amb relatiu èxit. També cal que el que vas a fer és deixi estimar cosa que a vegades això no concorre.

Un cop situats a la zona a explorar estirem i assegurem l'escala perquè en un mal moment no es desmanegui amb algú fent d'enxaneta. Assegurem la base d'aquesta per tenir una estabilitat relativa i la falsa seguretat que fa allò de la inconsciència dels que alguns gaudim, és una manera de dir-ho (per no dir-nos carallots). Ja que tot i veient que la roca on pretenem fer l'escalda no té garanties d'èxit, ens hi posem, la paret té uns gruixos increïbles de calcita molt tova que encara no ha cristal·litzat, ni cristal·litzarà. El que fa que tinguem que aprofundir per poder fixar els Multimonti que utilitzem per accedir a l'objectiu. Aquí és produeix una lluita ferotge entre, l'esgotament, la incertesa..... la mala ostia que... et poses quan veus que no ha servit de res tot el que has fet. Bé, no tot és així hem après que.... o millor dit, constatem que en espeleo, com en la muntanya no regalen res, al contrari tens que aguditzar el giny, àdhuc la capacitat de lluita que fa d'aquesta ciència que comporta un esforç anomenat esport, amb la tenacitat per aixecar-te i seguir endavant.

Desfem tot l'envelat i sortim sense sentir-nos derrotats si no que amb l'alegria del que ha gaudit d'un dia més fent el que desitja, i reconforta la seva anima pensant en la següent forma de solucionar el problema.

Fotos cedides pel company Manel.

Salut i al forat.

Bones vacances a tothom.