dimecres, 27 d’abril del 2011

DIPÒSIT I GALERIA DE MINA, DELS TURONS DE CAN PASCUAL


L'home de temps immemorials a fet manera d'abastir-se d'aigua per a la seva subsistència sobre tot en el sector primari i més quan és trobava aïllat en llocs remots i on alguns mitjans eren inabastables, d'aquí que admiri les obres de la mineria de l'aigua i tot el que és refereix a l'obtenció d'aquesta, tot aquest procés simple, únicament per obtenir aquest mineral que a ull avui dia no té el valor o no li donem el valor que mereix, com he dit moltes vegades el simple gir d'un canell l'obtenim a un cost molt alt, però de fàcil execució cosa que en l'era del mínim esforç, doncs quan més fàcil menys ens adonem del que econòmicament ens perjudica la butxaca.

Així en temps dels colonitzadors romans veïns en la mediterrània i per tal causa les seves necessitats eren semblant tant en la seva terra d'origen com el lloc colonitzat. Una de les seves construccions com era l'habitatge (domus), que no eren d'ús comú entre la majoria de la població, aquesta part vivia en les ciutats i s'apilava en apartaments (cenacula), més o menys com nosaltres, però sense bany ni cuina, i proclius a l'aluminosi. La domus aprofitava la coberta, teulada, (compluvium) per canalitzar les aigües de la pluja i emmagatzemar en una cisterna abans recollides per l'impluvium, que a mena de decantador feia un primer filtratge de l'aigua, arribant a l'aljub o per un pou o accés s'extreia l'aigua per al seu ús.

També possiblement de l'època dels romans s'utilitzarien altres tècniques com l'aprofitament de l'escorrentia superficial, amb la canalització de les aigües de pluja, prèvia preparació del terreny amb la construcció d'infraestructures que canalitzessin, i recollissin aquesta aigua per a ser usada, el sistema semblant al procés de recollida abans esmentat.

Temps passat, fent una volta per la serra de Collserola, per realitzar un escrit a banda d'un itinerari excursionista que tractava del mesurament del meridià, hi ha un vèrtex geodèsic, en un dels punts des d'on Méchain va fer, entre 1792 i 1793, l'amidament del meridià Dunkerque-París-Barcelona, que va servir per determinar la longitud del metre i per a la configuració del sistema mètric decimal. Per així obtenir l'estàndard del metro com a mesura universal, menys per alguns.
Vaig fer la descoberta d'aquest dipòsit al ben mig del turó amb una particularitat el seu coronament, que feia que la meva imaginació conjectures amb un estrany però enginyós sistema de recollida d'aigua. Poder no va arribar a fer el seu ús, o podria tractar-se de...... però....... Dies més tard voltant pel mateix lloc feia que trobes un altre element que ajuntava part del trencaclosques, aquest cop anava cercant bolets, res a veure amb cap interès científic, més aviat culinari. La resta del trencaclosques quedarà inèdit malgrat tot.

Localitzarem aquest conjunt, als turons de Can Pasqual, de 467 metres d'altitud.

Es pot accedir des del coll de Can Pasqual, per la carretera de Molins de Rei a Vallvidrera (BV-1468), també del coll de can Cuiàs per un camí que va a can Masdemont i d'aquí al dipòsit, a banda d'altres itineraris.
Aquest conjunt consta d'un dipòsit i una galeria de mina per on passen les canonades. La particularitat del conjunt rau en el coronament que inclou el tancament o coberta del dipòsit. Seguint una primera conjectura, té en la part superior com deia, un petit mur d'uns 15 cm de gruix, (malmès) circular que corona el dipòsit amb un diàmetre d'uns 80 cm. En l'interior i en creu quatre colzes de ceràmica s'endinsen en l'interior del dipòsit a mena de captadors. Quatre colzes més en la mateixa disposició, però amb una desviació de 45º respecte a l'eix dels anteriors i allotjats en l'interior del mur s'aboquen a l'exterior pels vessants de la coberta. Aquesta disposició dels conductes primers sembla o dóna a entendre que les aigües de pluja es precipiten en l'interior del dipòsit. És de suposar que l'interior del dipòsit el seu fons esta per sota del captador que condueix l'aigua per al seu ús, decantant en aquest fons les partícules i brosses que pot arrossegar els captadors o recollidors, també podríem anomenar-lo "impluvimùm". Cal pensar que antigament no és malbaratava molta aigua, a demés se li donava molt rendiment. Dos exemples, per anar al bany, de ventre, de cuerpo, defecar.... llevat que hi tinguessin comuna, poca aigua llençaven, l'aigua de rentar i de rentar-se era utilitzada per regar l'hort.
El conjunt en general consta d'un dipòsit de 7 metres de diàmetre, amb una profunditat de tres a quatre metres (?). En la part nord del dipòsit, una galeria d'una dotzena de metres, per on hi corren les canonades que abastien el mas que si troba metres més avall.
Aclarir que, actualment la porta de la galeria és tancada i no podem accedir, ha estat recuperat, per a l'ús del Parc.

Salut i al forat.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Excel·lent post, me ha agradat molt, et felicito Lluís, continua amb les teves recerques.
La investigació i catalogació dels recusos hídrics i de la arquitectura feta pels nostres avantpassats al voltants dels mateixos (mines, cisternes,nories aljubs, etc) te un camp molt gran per treballar i els espeleolegs hem de contribuir amb inventaris acurats com els teus.
Enric P.